Feia dies que volia parlar una mica de la RENFE, ja que, per fi, des de principis de mes la gent que estem entre Vilafranca i Martorell disposem d’un segon tren cada hora els caps de setmana direcció Barcelona, i s’han allargat els darrers trens de tots els dies des de Sants fins a Montcada Bifurcació i des de Vilafranca a Sant Vicenç de Calders (notícia).

Volia comentar-ho, doncs a mi (i m’imagino que no sóc l’únic) m’ha suposat una gran millora, ja que cada dos per tres tenia la típica reunió a la que havia d’arribar 40 minuts d’hora o amb 20 minuts de retard, per la combinació de trens que hi havia. O poder evitar haver de fer el transbord des de Sants fins a Plaça Catalunya per metro quan agafes el darrer tren per sortir una estona amb la colla.

Però les notícies se m’acumulen. D’una banda, una experiència personal com a usuari, la setmana que tanquem, dos dies diferents, un retard al regional Tarragona – Sant Vicenç de Calders, feia que perdés la connexió amb el tren de rodalies a Vilafranca. A diferència del que havia passat fins ara, el rodalies va esperar-se els 5 minuts de més que vam necessitar la gent que veníem de Tarragona per arribar, creuar l’estació i pujar al tren.

De l’altra, dues novetats 2.0: una iniciativa d’usuaris i usuàries permet, via twitter, poder conèixer la situació de la xarxa de rodalies RENFE i FGC a temps real, des de www.rodalies.info (web). I des d’avui mateix, la Generalitat de Catalunya posa en marxa www.rodaliescatalunya.cat (web), des d’on s’ofereix (d’una forma bastant més accessible i intuïtiva que fins ara al web de RENFE) els horaris, recorreguts i preus de les diferents línies de rodalies, així com la principal novetat, la possibilitat de tramitar les reclamacions i les devolucions express per via del web.

És evident que això no suposa el final dels problemes del nostre territori amb el servei de tren (de fet, encara queda molt camí per fer de la proposta de Pla Tren 2014, que l’any 2008 va presentar la gent de l’associació per la Promoció del Transport Públic i que la gent d’ICV-EUiA vam assumir com a pròpia), però crec que cal gaudir de les bones notícies que hem tingut en només quatre mesos des del traspàs del servei de rodalies a la Generalitat de Catalunya gràcies a la pressió social, associativa i política. Caldrà seguir amb aquesta línia de treball per a poder tirar endavant els reptes que encara queden: la entrada dels busos a Barcelona per la Diagonal, la línia a la Autònoma, la línia a Vilanova, l’enllaç amb les futures rodalies Tarragona o el tercer túnel de rodalies, per posar exemples ja recollits, treballats i que hem de posar sobre la taula.

Fa unes setmanes, vaig veure un reportatge força interessant al canal 33 sobre un nou fenomen als països anglosaxons anomenat Surrendered Wives, inspirat en el llibre The Surrendered Wife (ampliada amb el segon llibre, The Surrendered Single) , de Laura Doyle i vaig decidir reservar el tema per fer-ne comentari avui.

Aquest moviment es basa en que la felicitat de la dona resideix en abandonar tota responsabilitat, ja sigui laboral, econòmica o social envers el seu marit (en el reportatge, s’arriabava a extrems com una dona que, plorant i demanant disculpes al marit per haver fet una compra sense la seva autorització, trencava les targetes de crèdit o una altra que acceptava que el seu marit decidís el tall de cabell que s’anava a fer a la perruqueria).

Tot això, passa a països com els Estats Units, el Regne Unit o Austràlia, tan o més avançats que nosaltres en l’àmbit de la igualtat entre gèneres.  I ens hauria de sevir per recordar que no estem tan lluny com ens hem cregut d’aquells incendis a les indústries tèxtils on les treballadores feien vaga, i que no només encara queda molt camí per recòrrer, sinò que cal vigilar per evitar fer passos enrere.

El que pot plantejar com a novedós aquesta consulta és la disparitat de participció entre municipis, des del 42,46% de Vic fins al 8,88% d’El Vendrell (no utilitzo municipis petits en aquesta dada per la facilitat en que es distorsiona el percentatge de participació en els pobles amb pocs habitants). Aquest fet, per a la gent que estem pel dret a l’autodeterminació, ens hauria de fer reflexionar sobre els crteris del referèndum: ha de valdre el 50%+1 de vots favorables a l’independència? Cal una majoria qualificada? Hem de reclamar un percentatge mínim de participació? Són preguntes que hauríem de plantejar-nos i preparar-nos per a respondre el dia que ho hauguem de fer.

Una cosa hem de tenir clara. El debat sobre la situació nacional és obert i les solucions que cadascú proposa diverses (autonomisme, federalisme, confederalisme, independència, disgregació progressiva dels Estats cap a la UE i aparició de les euroregions…), però la solució en tot cas ha de passar per les diverses Vics i els diversos Vendrells, sense dreceres.

Feia dies que volia escriure sobre la campanya publicitària Esto sólo lo arreglamos entre todos, que ha omplert d’anuncis els diversos mitjans de comunicació. Però la gent d’El blog salmón se m’ha avançat en un article que explica de forma genial la realitat de la campanya. Aquí us ho deixo:

La percepció optimista o pessimista condiciona totes les nostres accions, el factor de risc que som capaços d’assumir i gran part de les nostres decisions futures. Crisi econòmica i pensament van íntimament lligades i amb l’objectiu de millorar la psique social de la crisi acaba d’arrencar una campanya publicitària que el nom ja ho diu tot: Això només ho arreglem entre tots.

Aquesta campanya està llançada per les Cambres de Comerç juntament amb Telefónica, Iberia, El Corte Anglès, BBVA, Banco Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Red Eléctrica, Mapfre, Renfe, Abertis, Mercadona, Indra i la patronal de la construcció, Seopan. A posteriori s’han sumat personatges públics i anònims per impulsar la idea positivista de tots junts podem sortir d’això. Oi que sona bonic? Analitzem simplement l’eslògan:

• “Això”: implica que tenim una manca total de base ideològica, de rumb, manca la percepció exacta del que ha passat. Equival a l’explicació que ens dóna un nen quan li preguntem sobre alguna cosa que no sap definir exactament.
• “Només ho arreglem”: reconeixement explícit que tenim alguna cosa trencada. El que està trencat és l’ “això” que ja hem definit anteriorment. I atenció amb el “només” perquè no dóna alternatives possibles. És a dir, no hi ha més sortida que nosaltres per remuntar el vol econòmic. En aquest punt, no puc més que riure quan veig als promotors de la campanya i que ells sols han obtingut uns beneficis superiors als 50.000 milions d’euros el 2009. No podrien invertir ells i contractar un parell de milions d’aturats en projectes d’innovació i recerca?

• “Entre tots”: la màxima socialització de les pèrdues possible, el suport a la base dels pilars de la cúspide per garantir el flux de consum de béns i serveis. Es busca una sortida consumista a la crisi i no productiva o reflexiva.

Finalment, si hem de recórrer a la automotivació social, el grau d’impotència i desesperació és més encara i aquí miro els que porten les regnes de l’economia espanyola.  Quina confiança tenim en els que han d’arribar a un pacte contra la crisi si la pròpia societat està desesperançada?

La confiança l’han de donar aquests propis promotors sortint a la televisió, en premsa econòmica, anunciant que ells inverteixen en un determinat projecte i que contracten uns pocs milers d’aturats. L’esforç ha de ser proporcional al múscul i la mida però incentivar el consum, l’optimisme i fins i tot a l’economia submergida no és el camí veritable de sortida, si no comptem amb una base econòmica, social i educativa sòlida.

Com a publicitat preciós, però sobre els efectes positius sobre l’economia real, permeteu-me que els dubti.

Des del Moviment de Brigadistes m’arriba la proposta del I Certamen de cartes a Pilar Rahola. Aquest col·lectiu proposa així, d’una manera alternativa, respondre a l’article de Rahola a La Vanguardia titulat Héroes de Mochila, on la articulista parlava de l’expierència d’Ariadna Jové, la brigadista tarragonina deportada per l’Exèrcit israelià (notícia de la detenció). Si en teniu ganes i temps, consulteu les bases al web del Moviment de Brigadistes.

Aquestes declaracions només es poden entendre si Maragall busca un mal resultat del PSC per a forçar un canvi de projecte, passant de l’asposta de Govern d’esquerres cap a la sociovergència (o, com he llegit a algun lloc convergelisme, per ser CiU la part previsiblement majoritària) i/o un canvi en la direcció que el permeti mantenir i/o millorar la seva influència en el partit. La tasca del conseller Maragall ha anat constantment en aquest sentit. Només cal recordar la gestió amb la Llei d’Educació (LEC), on va preferir buscar la majoria parlamentària amb CiU que la majoria social amb les principals associacions d’estudiants, docents i mares i pares, a més del conjunt del Govern (va comptar amb el suport d’ERC, però no el d’ICV-EUiA).

Per això, no s’hi val que ens fem trampes al solitari. Quan es va constituïr aquesta majoria de govern, sabíem que CiU i totes les institucions afins (associacions empresarials, cambres de comerç, grups de comunicació…) jugarien fort contra aquest Govern. I sabent-ho, plantejar la coalició de govern PSC+ERC+ICV-EUiA era des de la consciència que se li hauria de plantejar una proposta alternativa al que ells van fer en 23 anys. La realitat és que masses cops no només hem hagut de batallar contra el model convergent, sinó que masses vegades, aquest Govern ha patit pel foc amic. Maragall i la seva pròpia LEC és un dels exemples més clars.

Sembla que, a mesura que s’apropa la campanya, els dos partits més moderats del Govern catalanista i d’esquerres (PSC i ERC) accepten els discurs oficial (marcat per la premsa filoconvergent), reneguen del pacte d’aquests 7 anys i es posen a especular amb possibles escenaris post-electorals (això si, sense deixar clar amb qui estan disposats a governar i amb qui no), fins i tot abans que les urnes parlin. Doncs bé, nosaltres si que acceptem com a propi el llegat d’aquests 7 anys al Govern de la Generalitat, amb els seus errors i encerts (dels quals n’hi haurà temps de parlar). I així ho recollim en aquest petit llibret-resum del que ha fet ICV-EUiA amb el vot de qui ens va fer confiança, per a que qui vulgui pugui valorar si mereixia donar el suport a la candidatura al 2003 i 2006, i si val la pena fer-ho al 2010, o deixar via lliure al model que representa CiU.

Hauria, un municipi com Ascó, de tenir la capacitat per prendre aquesta decisió sense consensuar amb els municipis propers, el Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i/o la Generalitat? Si més no, aquesta gran autonomia municipal contrasta amb la nul·la que va tenir el mateix Ascó l’any 1982 quan es resistia a la posada en marxa de la central nuclear, com bé descriu Jorge Martínez en un article a El País.

Alguna gent plantejava que la decisió acordada pel Ple fos votada en referèndum. Però podem considerar a Ascó com un poble sobirà en materia d’infraestructures, urbanisme i model econòmic? No afecta la infraestructura més enllà del terme municipal? Un poble que depèn econòmicament dels ingressos de la central pot plantejar un conflicte d’interessos amb el càrtel nuclear?

Tinc un amic que treballa de secretari en un petit ajuntament. La seva història pot ser la de molts altres secretaris d’ajuntament. La d’un secretari que és l’únic servei jurídic propi de l’ajuntament i que ha de compatibilitzar la resta de les seves tasques i el fet de pleitejar constantment contra una empresa amb 10 vegades el pressupost de l’ajuntament i un bufet d’advocats propi i especialista centrat en aquests casos. I a més, aquesta empresa és la principal font d’ingressos del municipi. Realment, estem parlant d’un municipi sobirà que pot plantejar conflicte d’interessos?

Potser, el que caldria, és obrir un debat a Catalunya i a l’Estat sobre les competències i el finançament dels municipis. Però no sembla normal que mentre les polítiques socials continuen retingudes en nivells més alts de l’administració, es transfereixi totalment l’urbanisme que permet animalades com la de polígons industrials en pobles de 500 habitants o la que acabem de comentar d’Ascó.

Però també fa esment en Raül a un dels punts més positius del Tractat de Lisboa, que ja està en vigor, i es tracta de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), equiparable a les iniciatives legislatives populars, com la que aquests dies la Plataforma Prou! ha fet arribar al Parlament de Catalunya.

Evidentment, no és el nostre model d’iniciativa legislativa popular, però les majories al Parlament europeu són les que són. Tot i això, em sembla interessantíssima la proposta que estan treballant des del grup dels Verds – Aliança Lliure Europea de tirar endavant una ICE per a que el Parlament europeu tingui una única seu, i no estigui dividit entre Brusel·les i Estrasburg, fet que suposa una augment exponencials de despesses (trasllats, viatges, despatxos…) i un cost energètic totalment innecessari.

Com bé exposa en Raül, la ICE obre la porta, amb la presentació “únicament” 1.000.000 de signatures, a un seguit d’iniciatives legislatives populars en l’àmbit social, econòmic, ecològic i institucional cap al Parlament com fins ara no s’havia disposat. Això suposarà un canvi dràstic en el funcionament de moltes entitats, moviments socials i grups de pressió que hauran/haurem d’aprendre a treballar més en xarxa i, en especial, a escala europea, superant en molts casos les burocràcies estatals respectives.

Ara cal que ens preparem per aprofitar el mecanisme. De moment, que comptin amb la meva signatura per la seu única.