Sostenibilitat


Ahir, el Plenari de l’ajuntament d’Ascó (Ribera d’Ebre) ha acordat presentar la sol·licitud per a l’instal·lació del “magatzem temporal centralitzat (MTC)” de residus nuclears. Sense entrar de moment  (potser més endevant, o en els comentaris, si així ho voleu) en els motius que em fan oposar al “MTC”, m’agradaria analitzar una mica la votació d’avui.

Hauria, un municipi com Ascó, de tenir la capacitat per prendre aquesta decisió sense consensuar amb els municipis propers, el Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre i/o la Generalitat? Si més no, aquesta gran autonomia municipal contrasta amb la nul·la que va tenir el mateix Ascó l’any 1982 quan es resistia a la posada en marxa de la central nuclear, com bé descriu Jorge Martínez en un article a El País.

Alguna gent plantejava que la decisió acordada pel Ple fos votada en referèndum. Però podem considerar a Ascó com un poble sobirà en materia d’infraestructures, urbanisme i model econòmic? No afecta la infraestructura més enllà del terme municipal? Un poble que depèn econòmicament dels ingressos de la central pot plantejar un conflicte d’interessos amb el càrtel nuclear?

Tinc un amic que treballa de secretari en un petit ajuntament. La seva història pot ser la de molts altres secretaris d’ajuntament. La d’un secretari que és l’únic servei jurídic propi de l’ajuntament i que ha de compatibilitzar la resta de les seves tasques i el fet de pleitejar constantment contra una empresa amb 10 vegades el pressupost de l’ajuntament i un bufet d’advocats propi i especialista centrat en aquests casos. I a més, aquesta empresa és la principal font d’ingressos del municipi. Realment, estem parlant d’un municipi sobirà que pot plantejar conflicte d’interessos?

Potser, el que caldria, és obrir un debat a Catalunya i a l’Estat sobre les competències i el finançament dels municipis. Però no sembla normal que mentre les polítiques socials continuen retingudes en nivells més alts de l’administració, es transfereixi totalment l’urbanisme que permet animalades com la de polígons industrials en pobles de 500 habitants o la que acabem de comentar d’Ascó.

 

Just en una setmana, el dia 7 de desembre, començarà a Copenhaguen el COP-15, la Conferència de la ONU sobre el canvi climàtic. Tot i el poc impacte mediàtic que ha tingut a casa nostra (la darrera reunió preparatòria es va realitzar a Barcelona a principis de novembre), aquesta reunió és una de les darreres oportunitats per aconseguir un nou acord mundial que substitueixi al Protocol de Kyoto, que caduca al 2012 i els posicionaments dels diferents governs no permeten ser gaire positius davant la resistència dels grans contaminants (EUA i la Xina) a arribar a acords vinculants, però la presència dels presidents Obama i Jintao i la millora dels percentatges de reducció d’emissions de diòxid de carboni que han fet (veure 1 i 2) fa que encara hi hagi expectativa davant el que pugui passar.

Qui continua sense decidir si aniràés el president del Govern espanyol que, després de la performance que van organitzar per a la presentacio de la Llei d’Economia Sostenible, és dels pocs caps de govern de països industrialitzats que encara especula sobre si anar o delegar en algún ministre. Com bé deia l’ex-assessor econòmic del PSOE Jordi Sevilla al seu bloc “avanzar en sostenibilidad no es fácil, pero es necesario y tenemos ahora abierta una ventana de oportunidad colectiva que no podemos desaprovechar. [...]Si quieren, a pesar del Gobierno, pero hay que estar por  construir una economía sostenible entre todos.”

En continuarem parlant