Però també fa esment en Raül a un dels punts més positius del Tractat de Lisboa, que ja està en vigor, i es tracta de la Iniciativa Ciutadana Europea (ICE), equiparable a les iniciatives legislatives populars, com la que aquests dies la Plataforma Prou! ha fet arribar al Parlament de Catalunya.

Evidentment, no és el nostre model d’iniciativa legislativa popular, però les majories al Parlament europeu són les que són. Tot i això, em sembla interessantíssima la proposta que estan treballant des del grup dels Verds – Aliança Lliure Europea de tirar endavant una ICE per a que el Parlament europeu tingui una única seu, i no estigui dividit entre Brusel·les i Estrasburg, fet que suposa una augment exponencials de despesses (trasllats, viatges, despatxos…) i un cost energètic totalment innecessari.

Com bé exposa en Raül, la ICE obre la porta, amb la presentació “únicament” 1.000.000 de signatures, a un seguit d’iniciatives legislatives populars en l’àmbit social, econòmic, ecològic i institucional cap al Parlament com fins ara no s’havia disposat. Això suposarà un canvi dràstic en el funcionament de moltes entitats, moviments socials i grups de pressió que hauran/haurem d’aprendre a treballar més en xarxa i, en especial, a escala europea, superant en molts casos les burocràcies estatals respectives.

Ara cal que ens preparem per aprofitar el mecanisme. De moment, que comptin amb la meva signatura per la seu única.

S’ha arribat a la situació de veure com grups de pressió creats per les farmacèutiques han portat la decisió d’alguns estats com Sud-Àfrica, Tailàndia, Índia o Brasil d’establir llicències obligatòries per a la fabricació de genèrics, contravenint fins i tot els acords fundacionals de l’Organització Mundial del Comerç (que no serien un document intervencionista, precisament) que autortzava aquestes llicències obligatòries i la Ronda de Doha al 2001, on s’assenyalava que “cada miembro tiene derecho de conceder licencias obligatorias y la libertad de determinar las bases sobre las cuales se conceden tales licencias”.

En conclusió, l’economia desregulada que constantment demanen partits, mitjans i associacions liberals, conservadores i fins i tot socialdemòcrates sempre tendeix a prioritzar els beneficis a les persones. L’única manera d’evitar això i de preservar la funció social de l’economia és la seva intervenció des de la política, espai que sempre ha reclamat l’esquerra. Fins ara s’havia aconseguit a nivell estatal, ara l’economia és global, caldrà fer la política global.

Just en una setmana, el dia 7 de desembre, començarà a Copenhaguen el COP-15, la Conferència de la ONU sobre el canvi climàtic. Tot i el poc impacte mediàtic que ha tingut a casa nostra (la darrera reunió preparatòria es va realitzar a Barcelona a principis de novembre), aquesta reunió és una de les darreres oportunitats per aconseguir un nou acord mundial que substitueixi al Protocol de Kyoto, que caduca al 2012 i els posicionaments dels diferents governs no permeten ser gaire positius davant la resistència dels grans contaminants (EUA i la Xina) a arribar a acords vinculants, però la presència dels presidents Obama i Jintao i la millora dels percentatges de reducció d’emissions de diòxid de carboni que han fet (veure 1 i 2) fa que encara hi hagi expectativa davant el que pugui passar.

Qui continua sense decidir si aniràés el president del Govern espanyol que, després de la performance que van organitzar per a la presentacio de la Llei d’Economia Sostenible, és dels pocs caps de govern de països industrialitzats que encara especula sobre si anar o delegar en algún ministre. Com bé deia l’ex-assessor econòmic del PSOE Jordi Sevilla al seu bloc “avanzar en sostenibilidad no es fácil, pero es necesario y tenemos ahora abierta una ventana de oportunidad colectiva que no podemos desaprovechar. [...]Si quieren, a pesar del Gobierno, pero hay que estar por  construir una economía sostenible entre todos.”

En continuarem parlant