Toni Peñafiel

Feia dies que volia escriure sobre la campanya publicitària Esto sólo lo arreglamos entre todos, que ha omplert d’anuncis els diversos mitjans de comunicació. Però la gent d’El blog salmón se m’ha avançat en un article que explica de forma genial la realitat de la campanya. Aquí us ho deixo:

La percepció optimista o pessimista condiciona totes les nostres accions, el factor de risc que som capaços d’assumir i gran part de les nostres decisions futures. Crisi econòmica i pensament van íntimament lligades i amb l’objectiu de millorar la psique social de la crisi acaba d’arrencar una campanya publicitària que el nom ja ho diu tot: Això només ho arreglem entre tots.

Aquesta campanya està llançada per les Cambres de Comerç juntament amb Telefónica, Iberia, El Corte Anglès, BBVA, Banco Santander, La Caixa, Caja Madrid, Repsol, Cepsa, Endesa, Iberdrola, Red Eléctrica, Mapfre, Renfe, Abertis, Mercadona, Indra i la patronal de la construcció, Seopan. A posteriori s’han sumat personatges públics i anònims per impulsar la idea positivista de tots junts podem sortir d’això. Oi que sona bonic? Analitzem simplement l’eslògan:

• “Això”: implica que tenim una manca total de base ideològica, de rumb, manca la percepció exacta del que ha passat. Equival a l’explicació que ens dóna un nen quan li preguntem sobre alguna cosa que no sap definir exactament.
• “Només ho arreglem”: reconeixement explícit que tenim alguna cosa trencada. El que està trencat és l’ “això” que ja hem definit anteriorment. I atenció amb el “només” perquè no dóna alternatives possibles. És a dir, no hi ha més sortida que nosaltres per remuntar el vol econòmic. En aquest punt, no puc més que riure quan veig als promotors de la campanya i que ells sols han obtingut uns beneficis superiors als 50.000 milions d’euros el 2009. No podrien invertir ells i contractar un parell de milions d’aturats en projectes d’innovació i recerca?

• “Entre tots”: la màxima socialització de les pèrdues possible, el suport a la base dels pilars de la cúspide per garantir el flux de consum de béns i serveis. Es busca una sortida consumista a la crisi i no productiva o reflexiva.

Finalment, si hem de recórrer a la automotivació social, el grau d’impotència i desesperació és més encara i aquí miro els que porten les regnes de l’economia espanyola.  Quina confiança tenim en els que han d’arribar a un pacte contra la crisi si la pròpia societat està desesperançada?

La confiança l’han de donar aquests propis promotors sortint a la televisió, en premsa econòmica, anunciant que ells inverteixen en un determinat projecte i que contracten uns pocs milers d’aturats. L’esforç ha de ser proporcional al múscul i la mida però incentivar el consum, l’optimisme i fins i tot a l’economia submergida no és el camí veritable de sortida, si no comptem amb una base econòmica, social i educativa sòlida.

Com a publicitat preciós, però sobre els efectes positius sobre l’economia real, permeteu-me que els dubti.

Un dels principals temes d’actualitat a Catalunya és la política fiscal, arran de la proposta de modificació de l’Impost de Successions i Donacions (ISD) plantejada a la proposta de Pressupost 2010, que es debat aquesta setamana al Parlament. Això seria una gran notícia, ja que la política fiscal és una de les eines que disposa la política per influïr en l’economia, si no fos per la desinformació (o informació interessada, més correctament) d’alguns sectors polítics, econòmics i mediàtics sobre el posicionament dels diferents grups polítics.

El Departament d’Economia i Finances ha plantejat una proposta de modificació que compta amb el suport dels grups del PSC i ERC, però no el d’ICV-EUiA, que ha presentat una proposta alternativa. D’altra banda, CiU i PP defensen una tercera opció.

Com he dit abans, s’ha fet molta demagògia des dels debatuts busos amb imatge de peu de cadàver i el lema “el peatge de la mort” (veure) fins a importants editorials qualificant gairebé de necròfags a tothom qui no simpatitzés amb l’erradicació total de l’impost (veure).  Només cal veure el debat als diversos blocs de la gent d’ICV, com en Joan Herrera, en Jesús Hernández o el Carles Rodríguez, per posar alguns exemples. Per tant, crec que cal aclarir què defensa cadascú en el debat sobre l’impost.

ICV s’oposa a la reforma de l’Impost de Successions i Donacions (ISD)?

No, els diferents govern han reformat l’impost diverses vegades, la darrera al 2007, i hem plantejat una proposta alternativa de reforma en la nostra esmena sobre aquest punt al Pressupost.

Què suposa l’ISD per al Pressupost de la Generalitat?

Els ingressos per l’ISD del darrer Pressupost de gairebé 1.000 milions d’euros. Per a posar alguna equivalència, és aproximadament el que s’inverteix anualment en les Universitats catalanes, dues terceres parts de la inversió en la Llei de Dependència o el cost del PIRMI durant 15 anys.

L’ISD és un impost obsolet que està desapareixent arreu?

No, les principals economies europees (Alemanya, Regne Unit, França…) tenen un impost equiparable a l’impost de successions o bé s’estableix dins del marc general de l’impost de patrimoni.

Aquest és un impost que paga les classes baixes i mitjanes?

No, al tractar-se d’un impost directe (com l’IRPF) incrementa proporcionalment a la successió a heretar (és a dir, qui més hereta, més paga). Especialment des de la modificació de 2007, la majoria de successions queden fora de pagament. Així mateix, la Plataforma per una fiscalitat justa, ambiental i solidària, que compta amb el suport de sindicats,  organitzacions de consumidors i col·lectius de banca ètica, entre d’altres.

És cert que les grans rentes eludeixen el pagament empadronant-se en altres comunitats o constituïnt societats empresarials?

Les dades d’ingressos demostren que no. L’any 2006, per exemple, només 465 liquidacions van suposar una base imposable de 770 milions d’euros. Així mateix, ICV va plantejar al Congrés que la liquidació de l’impost de successions es fés de forma proporcional al temps de residència en cada CCAA, per si hi ha algún cas. D’altra banda, també seria entrar en una dinàmica perversa davant d’un frau de llei optar per legalitzar aquest frau.

Si existeix, que les dades indiquen que no, o que no és prou rellevant, mecanismes de control i fiscalització tributària.

Us deixo amb una representació gràfica de quatre casos que exemplifiquen les diferències entre la proposta d’ICV i la del Departament de Finances, i amb un enllaç per a qui vulgui més informació.